Les no tan noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació, altrament conegudes com a TICs, han provocat certs canvis en la indústria cultural. Mentre que per alguns aquest canvis són una crisi, per altres són noves oportunitats. La primera “crisi” es va originar en la indústria de la música. Les grans companyies discogràfiques, els discs compactes i fins i tot els àlbums tendeixen a desaparèixer. El periodisme està intentant adaptar-se a a marxes forçades a un nou context en què l’accés a la informació és pràcticament en temps real, mentre el cinema pateix per omplir les sales de projecció i per seguir venent el seu producte de la manera que ho havia fet durant el darrer segle. El darrer gran protagonisme d’aquestes “crisi” ha estat el de l’educació.
Les coses canvien i sembla que darrerament canvien més ràpid que mai. A les escoles cada cop apareixen maquinetes noves. A l’educació superior, a l’adulta, és on estan passant les coses més sorprenents relacionades amb les TIC. Darrerament s’estan popularitzant els MOOCs (Massive Online Open Courses), un cursos que es fan totalment en línia gràcies a les TICs. Ara fa unes setmanes en vaig acabar un dissenyat i organitzat per la Universitat d’Edimburgh anomenat “eLearning and Digial Cultures”. Totalment gratuït, ens vam matricular, segons ens van dir, uns 40.000 alumnes. Després de les 5 setmanes del curs vam acabar-lo uns 4.000. L’experiència va ser senzillament extraordinària. Feia temps que no disfrutava tant aprenent. De dins d’un dels molts grups d’estudi que es van anar generant a la comunitat va sortir un concepte que ràpidament es va estendre com la pólvora: el de digital vikings. Però, a què fa referència? Qui són els víkings digitals?
El concepte s’aplica a aquells qui s’afronten sense por a aquestes noves maquinetes i sobretot, a les noves possibilitats que permeten fer. Els víkings digitals són intrèpids navegants que intenten atorgar una funcionalitat eficient al que la creixent indústria vinculada a l’educació promociona com a imprescindible. Pioners en l’adaptació d’aquesta llarga llista creixent de dispositius digitals, avaluen la seva funcionalitat real i qüestionen la seva importància. Es tracta doncs d’aplicar sentit comú al seu ús i de no deixar-se emportar per la darrera novetat.
Sembla que la nostra societat es cada vegada més dependent de la tecnologia. Cada vegada som més els que anem enganxats a una pantalleta que ens absorbeix. Em sorprèn aquesta devoció per certs dispositius digitals, aquestes llargues hores de cua per comprar el darrer model de telèfon. Potser els Digital Vikings, des de l’educació, poden aportar una mica de seny en aquest món abduït per les maquinetes. Ja ho veurem.
aquest article es va publicar a rebat.cat