Fa uns dies el govern espanyol fa fer una donació de 1130 milions d’euros en armament per a Kiiv. Aquests diners són per a les indústries d’armament nacional que fabricaran aquestes armes de destrucció. No són en cap cas per millorar l’educació. Alguns diuen que ni tan sols arribaran a Ucraïna. Espero, que sigui així.
Molts estem convençuts que l’educació hauria de ser gratuïta per a les famílies, però ni el sistema, ni la societat està preparada per acceptar-ho.
Contràriament, el sistema sanitari, malgrat les seves greus mancances i limitacions, ha estat capaç de conjugar la convivència de dos models. Probablement en alguna ocasió, des del Centre d’Atenció Primària, t’hagin enviat a fer una prova mèdica a un centre especialitzat sense saber si era de titularitat pública o privada. Sense ser-ne conscient, el sistema ha estat capaç de formalitzar un acord per cobrir la teva necessitat. La despesa econòmica s’ha liquidat amb els impostos corresponents.
Aquesta entrada al blog neix a partir de la resposta d’en Modest Jou a una publicació que ha compartit en Jaume Montsalvatge a X, (abans Twitter), però podria haver estat originada per altres interaccions similars que trobem ocasionalment a les xarxes socials. En aquest cas, en Jaume Montsalvatge cita un article d’en David Altimir. L’article és interessant i fa una avaluació del que ha estat el curs 2023-24. Us recomano que el llegiu a criatures.ara.cat.
Malauradament, hi ha certa tensió entre alguns sectors de les escoles públiques i les concertades que no beneficia a ningú. Tot i la lenta tendència a la uniformitat, els i les docents d’unes i altres conviuen amb situacions i criteris que els diferencien. Podríem dir que algunes beneficien mentre altres, perjudiquen.
Sovint, el context social i professional en el qual treballem, ens porta a la crispació. S’encenen debats incòmodes, debats que esberlen la complexa situació que compartim. Deixar-nos emportar per aquests debats augmenta les discrepàncies.
Les diferències hi són, ens agradi més o menys. És una llàstima. Cal manifestar-les, però també cal trobar-hi solucions.
Volia contestar a en Modest al mateix fil a X, però com podeu veure, no tenia prou espai. Ho faig aquí:
És un debat interessant Modest. Molts ens sentim menystinguts. Els qui estem en centres educatius, coneixem les seves problemàtiques derivades de la realitat socioeconòmiques de les famílies dels infants i adolescents amb els qui treballem. Tenim claríssim que els recursos són insuficients, a voltes vergonyosos. Ara bé, cal anar molt amb compte. Sovint, des d’arreu, es llencen consignes vers “l’escola pública” i “l’escola concertada” que no pertoquen. Dins dels dos models hi ha molta diversitat. Cal prendre decisions valentes per evitar seguir posant pedaços. Cal evitar que els arbres en deixin veure el bosc. Els amants de les conspiracions estaran d’acord en creure que és voluntat de l’statu quo generar aquests conflictes entre la comunitat docent.
Però tornem al motiu inicial… Em venen el cap diverses opcions per les quals en David manifesta que és mestre de la pública, probablement totes equivocades. Intento fer un exercici d’empatia per argumentar les opcions per les quals en David Altimir indica que és mestre de la pública:
Podria ser que en David digui que és mestre de la pública perquè n’està orgullós. Dir que ets mestre de la pública pot, senzillament, manifestar la voluntat de formar part de quelcom més gran que el centre educatiu en el qual estàs.
Podria ser que en David digui que és mestre de la pública perquè per a ser-ho cal superar una oposició. Quelcom que no tothom vol o pot aconseguir.
Podria ser que en David digui que és mestre de la pública perquè creu que les escoles que no ho són, tenen avantatges que els perjudiquen.
No sé per què en David manifesta que és mestre de la pública. El que sé, és que estic molt d’acord amb la seva valoració del curs i que espero que el curs vinent siguem capaços de millorar la situació. Per tothom.
Per altra banda, i per no caure en la polarització pròpia dels algorismes que gestionen les xarxes socials, també estic molt d’acord amb en Modest. Sempre hi ha hagut diferències entre les escoles concertades i les públiques. A molts no ens agrada, però és així. Cal ser-ne conscients, cal treballar plegats per oferir la mateixa qualitat a totes les famílies. Per a fer-ho, malgrat les diferències, cal construir, cal prendre decisions valentes. Decisions que permetin la gratuïtat de l’educació obligatòria, de veritat.
2 respostes a “Convivència de models en el sistema educatiu? Ens en queda altra?”
Probablement una escola gratuïta per a tothom sigui allò que ens agradaria a tots però cal ser realistes, això implicaria disposar d’uns recursos que no tenim. Aquí hi juguen un paper important les concertades ja que les families paguen part del servei particularment a més de la part que paguen amb els seus impostos. Això porta a que poden gaudir de les concertades (i privades) persones amb recursos i en queden excloses les families més pobres.
Per altra banda ens trobem amb escoles públiques a zones de renda alta on families amb recursos poden portar als seus fills a escoles que paguem amb els nostres impostos i que poden oferir un bon servei degut a que no han de gestionar complexitats que han de gestionar escoles de zones més empobrides. Aquests casos impliquen una distribució de recursos regressiva, contraria a la que es suposa que haurien de tenir els impostos, ja que ens trobem que classes mitjanes i baixes paguen via impostos escoles públiques per a rics.
Una possible solució a aquest problema seria que enlloc de fer l’escola gratuita per a tothom, es pagués en funció de la renda. Això hauria de permetre a una familia amb pocs recursos accedir gratuïtament a escoles concertades i obligaria a families amb recursos a pagar per la seva plaça a l’escola pública.
Abans de res, gràcies per contestar al blog Marc! Un parell d’aspectes per afegir al respecte:
“Probablement una escola gratuïta per a tothom sigui allò que ens agradaria a tots però cal ser realistes, això implicaria disposar d’uns recursos que no tenim.” No en tenim, o no en volem tenir? Al Gobierno ha estat capaç de treure 1130 milions en un no res.
Per altra banda, la teva proposta de finançament a partir de la renda em sembla molt coherent d’equitat, la veritat. M’has fet recordar a l’acció del govern, (titllada com a populista per alguns) de concedir el xec dels 100€ a totes les famílies amb infants escolaritzats. Algunes no sabien ni com gestionar-la, per moltes altres va ser una gran ajuda i per altres una mena de regal per comprar joguines. Estic molt d’acord amb el que dius, no podem tractar per igual a tothom. Per això, de nou, cal ser valents.